A Catalunya cada any moren per suïcidi més de 500 persones, més de 3.000 a Espanya i 700.000 al món, l’equivalent a 11 persones al dia. A més, el suïcidi té una marcada perspectiva de gènere: les dones realitzen fins a 3 vegades més intents, i també és la primera causa de mort entre els joves. Segons els experts i els testimonis participants al darrer Sant Pau Talks, el suïcidi és un problema comunitari i social, no només sanitari, i calen més recursos, més educació emocional i més espais per parlar-ne. Tots van coincidir en que trencar el silenci salva vides i que la prevenció és un deure compartit: tota vida importa i parlar del suïcidi és el primer gest per preservar-la.    

Una realitat complexa, prevalent i encara tabú

Dins l’àmbit de la salut mental el suïcidi sempre ha estat una realitat molt incòmoda. Segons el Dr. Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, “aquestes realitats generen una resistència entre la població. Entenem més el patiment físic, però el patiment emocional pot fet molt més mal i les persones que el pateixen poden arribar a pensar que l’única solució per deixar de sentir-lo és la mort. Estem parlant d’una realitat molt complexa”. La Thaïs Tiana, psicòloga del Programa de Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent de Sant Pau, diu que “hi ha por a parlar-ne. Fa anys passava el mateix amb el càncer. Si no se’n parla, no existeix”.

Com podem saber si una persona té idees suïcides? Segons els experts, pot haver-hi senyals com canvis en el seu comportament, un major aïllament, que regali objectes, que faci el testament, que parli molt de com de difícil és tot... “Si veiem algú que ho està passant malament, o que ens ho sembla, no hem de jutjar-lo o invalidar com se sent, sinó recolzar-lo, ser sincers i dir-li que no el veus bé i estar amb ell per ajudar-lo”, explica la Thaïs Tiana.

Tanmateix, de vegades no hi ha cap senyal i “la família, els amics, l’entorn de la persona... no troba cap explicació al suïcidi. En ocasions, ni tan sols els professionals sanitaris som capaços de predir-lo. Cal entendre que estem davant una realitat molt i molt complexa. Encara no sabem què li passa al cervell, sembla que hi ha una manca de comunicació efectiva a nivell cerebral, també pot haver-hi components genètics... és quelcom que cal estudiar”,  segons el Dr. Cardoner. Els experts insisteixen que la prevenció comença amb l’escolta i el vincle, i que detectar els canvis de comportament, validar el patiment i garantir la seguretat de la persona són claus per intervenir.

En aquest Sant Pau Talks han participat la cuinera i propietària del restaurant Semproniana, Ada Parellada; el periodista i autor del llibre “Digue’m boig”, Roger de Gràcia; i la psicòloga i presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents, Cecília Borràs. També hi ha hagut testimonis de l’alpinista Edurne Pasaban i de l’ex jugador del Barça Gerard López. 

Els testimonis: quan la paraula salva

La part més emotiva del Sant Pau Talks ha estat amb els testimonis de persones que han viscut un o diversos intents de suïcidi o el dol per la pèrdua d’alguna persona propera per suïcidi. Les seves veus han posat rostre i emoció a una realitat sovint amagada.

L’Ada Parellada ha explicat que van passar 20 anys fins que va explicar els seus tres intents de suïcidi en un moment vital marcat per moltes pressions: familiars i laborals, i també per un esgotament profund que ella mateixa no identificava com a patiment mental. “Sentia una necessitat imperiosa de desaparèixer per poder descansar”, explica. “Havia amagat sempre els meus intents de suïcidi perquè tenia molta vergonya -i encara en tinc de vergonya-, però en parlo perquè cada cop que ho faig estic més sana. I no s’ha de tenir ni vergonya ni por”.  

En el cas del Roger de Gràcia, va conviure molts anys amb una forta ansietat social que ningú no identificava. Les seves dificultats per sostenir converses, sortir amb amics o participar en activitats socials li generaven una sensació permanent d’inadequació i de cansament emocional. No va ser fins als 25 anys, arran d’una crisi greu i del plor del seu pare —un home que mai havia expressat emocions— que va començar a rebre ajuda. “Entendre que patia una fòbia social em va alleujar ‘una motxilla de pedres’, i avui explico la meva experiència per ajudar altres persones, el llibre que he escrit, ‘Digue’m boig’, m’ha servir per compartir-ho”.

La Cecília Borràs, presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents i mare del Miquel, que es va suïcidar amb 19 anys, ha ofert un testimoni profund i serè sobre el dol per aquesta causa. “Mai vaig percebre que el meu fill estigués malament, i la seva pèrdua va obrir un procés intens de preguntes, de culpa i de necessitat d’entendre l’inexplicable. Esdevenim detectius per saber què se’ns ha escapat... Al final, un amic del Miquel em va dir que no li donés més voltes, que se li havien creuat els cables, i vaig veure que tenia raó”. Només quan va conèixer altres mares en la mateixa situació, va sentir que podia respirar i reconstruir-se. “Cal fer un repàs i perdonar la persona que s’ha suïcidat i perdonar-te a tu també”. L’experiència la va dur a crear l’associació d’acompanyament a famílies: “Parlar amb algú que ha passat pel mateix et retorna esperança”. 

La jove Noa, de 19 anys, ha aportat una mirada generacional. “Vaig demanar ajuda per primer cop a 6è de primària, i la pandèmia per la COVID-19 va ser un punt d’inflexió que em va portar a dos intents de suïcidi”, ha explicat. “Ara em sento forta i estable, i treballo per conscienciar altres joves. No entenc per què el suïcidi és la primera causa de mort entre joves; nosaltres mateixos no ho entenem”. I fa una tasca de divulgació perquè “no vull que ningú se senti tan sol com em vaig sentir jo”. Per a la Noa, el missatge central és clar: cal aprendre a parlar, però sobretot a escoltar sense jutjar.

Sant Pau, pioner a l’Estat espanyol en la prevenció

La prevenció del suïcidi a l’Hospital de Sant Pau sempre ha tingut un paper primordial. L’any 2005, de la mà de la Dra. Carme Tejedor, va posar en marxa el primer pla de detecció i prevenció del suïcidi a Espanya, una iniciativa pionera que va ser la llavor de l’actual Pla de Prevenció del Suïcidi a Catalunya i també del Pla Nacional.

Històricament, s’ha intentat establir un perfil de major risc, però en el suïcidi hi intervenen molts factors diferents. Els factors de risc més comuns són l’edat avançada o tenir una malaltia amb un impacte important en la qualitat de vida, haver tingut una pèrdua recent (parella, feina....), el consum de tòxics, la soledat o no tenir un grup de suport... Aquest darrer és un dels que més destaquen els experts. “Són coses molt de la vida, però que en funció de com estàs en un moment vital determinat poden ser un gran precipitant”. També una mort per suïcidi propera: “els supervivents per suïcidi tenen més risc de suïcidi. És un dol que sovint es complica”, explica la Thaïs Tiana.

Una de les situacions pot ser una pandèmia com la del 2020, amb totes les conseqüències que va portar associades. Segons un estudi del Grup de Recerca en Salut Mental de l’Institut de Recerca Sant Pau, en aquest període les conductes suïcides no letals -és a dir, ideació o intents de suïcidi que es sobreviuen- van augmentar més d’un 50% a Catalunya després de les mesures de confinament. Sobretot entre les dones i entre els menors de 18 anys.

Sant Pau Talks “Ja no puc més. Parlar del suïcidi és prevenir-lo” és part d’un cicle de conferències que l’Hospital de Sant Pau organitza com a fòrum de difusió i debat obert a la ciutadania sobre temes de salut clau, amb experts de renom i la veu dels pacients, dins l’eix estratègic #MésComunitat.